Ara és Ara, Ser o no ser. Una normalitat aterridora

text bloc Horitzó Indefinit
per shendeluth

Llegia ahir al diari ARA sobre la mort d’un home palestí innocent de mans de l’exèrcit israelià per error. Una confusió en el pis del militant de Hamàs al que volies acribillar a trets, ha fet caure un innocent. I ja està, un “Perdoni senyora” a la cara de la dona de difunt i mitja volta que aquí no ha passat res.

I això un dia i un altre, cada matí ens llevem amb una mort per error, cada mitja tarda despertem de la becaina amb un accident ple de cadàvers, cada nit abans d’anar a dormir tenim alguna vida que s’apaga innecessàriament. I ja quasi ni ens posa la pell de gallina, ja només girem sense ni pestanyejar el full del diari, ja ni tant sols ens canvia la brillantor dels ulls noticia rera noticia a la televisió, sols anem recorrent les diverses calamitats al navegador amb un lleuger però continuu toc a la rodeta del ratolí.

Totes les atrocitats són sols paraules clòniques per un cervell massa acostumat a sentir-les, formen part de la normalitat del dia a dia informatiu. Sols una bona noticia ens fa aixecar el cap, sols un bri d’esperança de nous vents ens fa afinar l’oïda, la vista o el tacte. Fora d’això la normalitat, llunyana ja que no la vivim a sobre el nostre benestar, però normalitat en una visió global del món, ens rellisca sense sentir moltes vegades ni un trist sentiment fora d’un “altre cop, sempre el mateix”.

El món està força podridot, la veritat, però això és massa normal i ens estem immunitzant sobre el terror i la malvestat (com diria en Satanàs dels Pastorets) que impera al nostre blau planeta, encara que cada vegada més amb un color rogenc de destrucció.

Però per sort no tothom es troba immers en aquest normalitat aparent amb cor negre. Per sort hi ha comunicadors, artistes, activistes, legisladors i fins i tot algun que altre polític (si, algú hi ha per allà) que ens recorden que això no és el que hauria de ser, tot i ser cada vegada més usual. I els hem d’escoltar i creue’ls i sortir d’aquest crepuscle de normalitat aterridora en el que vivim. Estar clar que la dona del palestí que van assassinar no es troba immersa en aquesta normalitat nostre, ni el poble d’Haití, ni les viudes i orfes d’innocents morts a Iraq, ni aquelles famílies que porten al món a un fill sabent que probablement morirà de gana, ni un llarg etc. que encara que no ho sembli, representa la majoria de població mundial.

Però amb la seguretat del nostre sofà i la sort d’una societat del benestar, nosaltres seguirem veient tot això llunyà i massa normal per ser reivindicat, massa repetitiu per ser tingut en compte, massa poc important per pressionar als nostre governants … massa d’altres per fer-ho un problema nostre, de tots.