festival en blanc de disseny

edifici neàpolis
vilanova i la geltrú

12 i 13 de novembre 2010

blanc festival disseny gràfic

blanc és una idea de dissenyadors gràfics dirigida a dissenyadors gràfics.
2 dies. 5 Workshops. 10 Conferències. Un punt de trobada per avaluar la qualitat del nostre disseny a través d’activitats dirigides a professionals i estudiants. En aquesta segona edició hi trobaràs noves visions, grans experiències i més diàleg. De dissenyadors gràfics a dissenyadors gràfics.

+ info aquí:

Moritz Neumüller art independent

ies pere fondevila
c/ font de les heres, 4
gironella
dijous 28 d'octubre 2010
hora: 16:oo
conferència a càrrec de moritz neumüller (Linz, Àustria, 1972)
comissari d'art independent.
fotografia i vídeoart avui
Hem arribat, doncs, al punt de la ruptura entre la producció artística i el món de l'art tradicional? Quines són les noves vies de producció, distribució, recepció i decomercialització artística? I, com és possible innovar en un camp on tot s'ha fotografiat, gravat i escrit?
La virtualització de la fotografia, del vídeo i d'altres formats audiovisuals, contribueix a accelerar la convergència dels diferents mitjans. Amb una càmera d'avui, al prémer un botó o un altre, es grava un vídeo o es fa una foto, o al clicar un arxiu en un ordinador s'obre un vídeo, una imatge, un text o un hipertext.
La fotografia té en la seva essència una increïble capacitat d'interactuar amb la realitat,la qual té molt pocs mitjans, llevat d'aquells que deriven de la fotografia mateixa, comel cine i el vídeo.
Molts fotògrafs han canviat profundament la seva forma de treballar.
Ara creen en varis mitjans, utilitzant el vídeo, elements performatius, projeccions i altres suports efímers. Ja no pensen en la foto como a imatge sobre un paper, la importància recau en el procés més que en l'objecte.
El mercat i el món de l'art, per altra banda, segueix treballant amb obres, objectes físics resultants d'un procés. La presentació d'una obra és un ritual propi del mercat del'art, és la materialització d'un procés, la presentació en públic i un ritual d'iniciació cultural.
Neumüller és llicenciat en Història de l'Art i Economia, Doctorat interdisciplinari en nous mitjans a la Universitat de Viena on n'és professor lector. Ha treballat al Departament de Fotografiadel Museum of Modern Art de Nova York, ha coordinat el projecte Mapas Abiertos,sobre fotografia llatinoamericana, ha dirigit Actividades del Festival d'Arts VisualsPHotoEspaña i ha sigut director executiu de LOOP'08, Festival Internacional deVideoart a Barcelona.
foto superior: Moritz Neumüller. Obtinguda amb el seu mòbil, 2010

in-edit festival documental musical



barcelona

del 28 d'octubre al 7 de novembre

in-edit festival internacional de cine documental musical.


Quinze dies i la vuitena edició del festival in-edit beefeater omplirà les ocioses agendes dels aficionats a la música i als audiovisuals del 28 d'octubre al 7 de novembre. I no és per a menys, ja que més de mig centenar de documentals repassaran bona part de la història del Rock. N'hi ha que parlen d'estils musicals, altres de grups o de festivals i fins i tot de concerts en particular. Però no us espanteu, no us perdeu, OvellaNegraRock vol que gaudiu d'aquest obès cartell amb calma.
+ info aquí:

guia aquí:

josep berenguel - escultor i escenògraf

josep berenguel, escultor i escenògraf presenta una nova web més visual i mès complerta.

al taller de berenguel s'hi realitzen construccions d’escenografies (per teatre, cine, publicitat, TV, esdeveniments o museus), ambientació i tematització d’espais públics i corporatius, creació i ideació d’escultures (realistes, fantàstiques o abstractes), producció d’instal·lacions publicitàries, estands d’impacte per a fires i mostres.
web aquí:

grifoll, alta tensió

exposició pintura
lloc: bar la lluna (passeig de la indústria, 4 - berga)
fins: finals novembre 2010

josep grifoll (casserres, 1972)

berga
altra vegada sense voler, torna a coincidir a dues bandes. De vegades és casualitat i de vegades la intenció és per norma. Malaurada ironia que es converteix en un eix altament perillós, ja que en aquesta ocasió la proposta és de delicadesa in extremis. Diguem que us donem per avisats !!
El motiu és josep grifoll un artista totalment multidisciplinari, pintor, fotògraf, escriptor, poeta incansable i difícil de classificar, si és que calen etiquetes.
Des de movimentpuntzero reiteradament l’hem considerat com un personatge especial, gran i rebel del que no li fa falta retòriques ni normes ni compassos per crear.

La primera ocasió per degustar del seu material és al bar la lluna (passeig de la indústria, 4 - berga) on fins a finals de novembre es podran veure un total de nou pintures i un text.
Aquest treballs provenen de dues col·leccions diferents i, tot i que és arriscat afirmar-ho ja que grifoll sempre sorprèn, es podria dir que aquestes obres es situen entre un interludi de la seva carrera, unes petites alteracions que gratament encisen. D’aquestes sobresurt la pintura de grans dimensions, amb el títol “nen amb el dit al nas”, on es mostren set personatges que es podrien extreure d’escenes dels ambients de cabaret de principis de segle, d’autors com toulouse lautrec i similituds amb pintors impressionistes.
L’exposició del bar la lluna és comissariada i presentada per movimentpuntzero dins del projecte art de poques flors.

La segona ocasió serà a partir del 13 de novembre, on la llibreria quatrecantons (placeta ciutat, 12 – berga) oferirà les últimes joies. Es tractarà d’un regal, una exquisidesa de col·lecció. Tretze obres que el pintor ha creat en ple contacte amb la naturalesa i que podria semblar una proposta hippie, però potser ja ens agrada donar aquesta idea.
Les obres elaborades amb fang i olis tenen un alt i simple contingut que ensenyen un grifoll despullat i entregat a una simplicitat espectacular. Un treball que no surt de la casualitat sinó que prové d’hores i hores de divagacions mentals i connexió directa amb un entorn on ell s’hi sent còmode, allunyat de la civilització i on la conversa recau entre ell i ell, però sense egocentrismes, únicament grifoll en estat pur.
veure grifoll museu aquí:

volatil skin d'stéphane villafane

artevistas
passatge del crèdit nº4
barcelona

fins el 12 de desembre 2010

stéphane villafane presenta volatil skin
Alguns noms i paraules ressonaven al jove cap d'en stéphane villafane, cézanne, giacometti, bacon, artaud, picasso, l'existencialisme i el verb, l'expressionisme i el gest, la “beat generation” i el viatge…. i molts més, associats tots indubtablement a la paraula lliberteu. Una paraula que segueix avui portant-me i interrogant-me, alhora sinònima d'exaltació, de contestació i d'altra banda marcada per una inexorable temporalitat.
Com traduir tot això?Per la pintura, escenes triades, les presències anònimes que reflecteixen una gran part d'indecisions, de dubtes i de desitjos vinculats a la insuportable levitat de l'ésser, com deia kundera
volatil skin constitueix un conjunt d'obres on resideixen paradoxalment l'acceptació de la inexorable desaparició de qualsevol cosa i malgrat tot, la bellesa que cap en aquesta fugacitat. Figures, rostres, paisatges embolicats d'una pell volàtil, bella perquè efímera, lliure perquè nòmada sense identitat i sense límit.

des del backstage (granja míriam)

Hi ha alguns dies en que la ciutat et sorprèn i realment és una agradable sensació. S’acosta la castanyada i catalunya navega entre la tradició i la importació. No ens molestarem ja que la l’oferta s’ho val.
Destaquem una proposta no inusual però si del tot peculiar com és el cas del projecte que la granja míriam de berga, va dur a terme el passat cap de setmana 15 i 16 d’octubre, i que repetirà el proper divendres 22 i dissabte 23, però si us interessa no cal que correu ja que gràcies al boca-orella, les places estan esgotades des de fa dies.
Amb l’excusa de fer un sopar especial, els propietaris de granja míriam ofereixen un espectacle de terror i molt de pànic. Dins d’un annex de la mateixa granja, totalment ambientat per a l’ocasió, els agradables i peculiars cambrers t’acompanyaran a taula i es transformaran en cinc personatges tenebrosos. Cadascun d’ells mostrarà i interpretarà el seu costat més fosc, amb unes actuacions que et deixaran bocabadat i aterrit, fet que destaca per la bona interpretació i caracterització de tots els personatges terrorífics.
El muntatge compta amb uns mitjans tècnics molt interessants a nivell de so i un interessant circuit de televisió privat i tancat que s’utilitza per controlar els actors i el públic en tot moment.
La granja míriam (c/ gran via, 1 - berga) és un restaurant de menjar ràpid i de qualitat. No és la primera vegada que ofereix propostes d’aquest tipus, ja que des de fa anys i per ocasions especials, aposten per decorar i tergiversar l’espai , sempre seguint una línia qualitativa, amb talent i positivisme.
(foto: arxiu granja míriam
properament: festival de terror 2011

curs comunicació oral i escrita

torre de l'amo
viladomiu nou

inici: 9 de novembre de 2010 fi: 25 novembre de 2010(dimarts i dijous 20:30-22:30 h)

curs subvencionat: la importància de la comunicació oral i escrita
Continguts:

- Comunicació escrita: - (8 Hores) · Les comunicacions de l' organització · Competència lingüística · Tècniques de composició del text escrit · Redacció especialitzada segons els sectors d’activitat. · Llibre d' estil - Comunicació oral: - (4 Hores)· Tècniques autopresentació · Comportament en una entrevista personal

photo-soup sense plataformes ni normes

espai 27
sant pere més alt 27
barcelona

fins el 14 de novembre

Actualment molts artistes desenvolupen els seus treballs amb limitacions, el que fa que en moltes ocasions, les obres no tinguin res a veure amb els propis creadors.

espai 27 dóna l’oportunitat a 16 artistes de treballar sense la necessitat d’ajustar-se a cap plataforma artística.
photo-soup és un projecte col·laboratiu originat a londres que permet als seus integrants mostrar la seva obra sense la necessitat d’ajustar-se a plataformes artístiques preestablertes.
+ info espai 27
+ info photo-soup

viure a lilliput

barcelona

fins el 13 de novembre 2010

Projecte que vol dinamitzar i revitalitzar a través dels artistes els quioscos de barcelona que van tancant.
Per la seva segona edició, el festival lilliput continua el seu repte de revitalitzar el patrimoni històric i cultural dels quioscs d’escala de barcelona amb una programació artística exigent i multidisciplinària.
El festival lilliput vol apropar aquests espais del ciutadà, redescobrint les seves múltiples facetes i capacitats de transformació mitjançant les expressions més variades de l’art: el cinema, l’arquitectura, la poesia, el videoart, la dansa i la música.
L’espai de les porteries es converteix així, durant el mes del festival lilliput, en una micro-galeria o càpsula de temps que exposa el treball dels artistes al carrer a través de la seva vitrina.
I per a donar millora idea del rol de catalitzador social que jugen els quioscs d'escala, a mig cami entre habitants i vida del carrer, el festival lilliput va produir dos curtmetratges: ESPIONAJE (dir. Lluís Hereu, 3') i TURRONES(dir. David Casademunt, 12'),
Alguns dels artistes que hi participaran són: caetano dias, arno fabre, jean-charles fitoussi, andreas kaufmann, dj kls beats/abagol party, annette merrild i jean-philippe peynot.

més info aquí:

hi ha històries que s'han d'explicar (07)*

7.7 revista digital de fotografia documental

reportatges:

- kaotians - leo maguire.
- els negres d'oklahoma - matt black.
- palestina. desafortunadament, això era el paradís - brigitte grignet.
- "cuesta arriba" - UPHILL BATTLE josh birnbaum.
Cada matí a les 6:30, l’equip de bàsquet en cadira de rodes de la Universitat d’Ilinois comença l’entrenament. Entrenen tot l’any per al torneig nacional. Tot i estar confinats a una cadira de rodes, aquests homes i dones aconsegueixen coses extraordinàries. El 2008, l’equip va assolir el seu objectiu: guanyar el títol nacional per primera vegada des del 2001.
- entrevista . conalo weber.
revista aquí:

berdalet ratlla a ratlla

font del balç
casserres prop gironella

fins mitjan novembre 2010

marina berdalet (barcelona 1965)

Per primera vegada al berguedà es presenten les obres de marina berdalet.
La font del balç (casserres prop gironella) acollirà fins mitjan novembre dues peces de la pintora marina berdalet, una d’elles, amb el nom de límits no s’havia exposat en cap ocasió al públic i es tracta d’un treball de gran format, a tinta xinesa i barra d’oli sobre paper amb unes mides de 4 x 1,4 m.
berdalet utilitza la pintura com a mitja d’expressió, mostrant-se directe, incansable i de traç breu i ferm, resultat d’un llarg i meticulós procés de treball i investigació constant que la transporta a un treball de molta qualitat tècnica.

SOBRE EL DIBUIX I ELS DIBUIXOS DE MARINA BERDALET
(Fragment de l’escrit que Maurice Maillard, director de la Maison des Arts d’Évreux –França- va fer en ocasió de l’exposició Cahier de nature. 2009)
L’obra de Marina Berdalet comença pel full blanc, pel pla i espai circumscrits pels seus límits; pel gest de la palma o del dors de la mà apreciant el gra o la finor del paper; per la crida dels llapis, nous o usats i escurçats; pel joc hàbil de la navalla que esculpeix i afina la punta lliscant de la fusta fina al grafit; per la gamma de mines disposades a prop, de la més dura a la més suau; pel contacte elàstic i sensual de la goma, per la negror de la tinta i pels pinzells…
Això comença pel desig de dibuix, per la fascinació i l’embruix de l’objecte, del motiu a dibuixar, per l’espera i el silenci necessaris a l’observació, per una intenció –un designi, un desig a transcriure, a transmetre. Com tota obra, el dibuix té l’origen abans del dibuix.
Sigui croquis, esbós preparatori per a una altra tècnica o obra autònoma que afirma la seva pròpia identitat, el dibuix perdura des dels orígens, adaptant-se a les fluctuacions pròpies de les èpoques, a la seva cultura i a les seves modes. Fins fa poc considerat com un art menor, actualment apreciat pels amateurs, manifesta malgrat la seva aparent modèstia la invariabilitat dels seus mòbils i de la seva necessitat. Els dibuixos de Marina Berdalet responen a aquesta necessitat.
Són per a ella “una prolongació del cos”. El gest repetitiu genera en “capes obsessives” una imatge “que creix com un ésser vivent”, lentament, sense pressa, fins al moment en què “la imatge fixada” li és suficient. Aquest lent treball de repetició, que ella anomena “estructura del gest”, per abstracte que sigui en la seva realització, no prové pas d’enlloc. Retroba en l’inconscient de l’artista els espais i paisatges on la grafia de la vegetació es troba amb extensions d’aigua o de neu, on les corbes es recorden dels turons catalans, on les ramificacions imiten l’arbre.
El traç ritma el pla, genera l’espai, es fa acariciador o més violent, mai agressiu. Els blancs preservats són respiració i alè, repòs i poesia. Per avançar més en la seva recerca, Marina Berdalet canvia el mètode, abandona momentàniament els llapis per la tinta i els pinzells. La grafia es fa més densa, el contrast del negre i el blanc tendeix a dramatitzar la intenció i a inscriure-la en una història de l’art que té en compte l’experiència de mestres moderns. El paisatge és interior i neix de les relacions de línies, de taques i de superfícies, més que no d’una voluntat descriptiva que tendiria cap a l’anècdota. Són les grans constants del món visible i la “poètica de l’espai” el que intenten captar els dibuixos de Marina Berdalet.

Marina Berdalet és llicenciada en belles arts. La seva recerca plàstica es centra especialment en el dibuix i en la pintura. Guanyadora del XXXVII Premi Internacional de Dibuix Ynglada Guillot (1999), obté també el 2n premi del XII Certamen Nacional de Dibujo Gregorio Prieto (Valdepeñas, 2002), el 3r premi de la II Biennal Internacional de Dibuix Josep Amat de Sant Feliu de Guíxols (2003), el 1r Premi de Dibuix del XVI Premi de Dibuix, Gravat i Estampa Digital Joan Vilanova de Manresa (2006) i el 1r premi de Pintura Ciutat de Manresa (2009).
Les seves obres s’han exposat a França, Ciudad Real, Granada, i diferents poblacions de la geografía catalana.
L’exposició és comissariada per movimentpuntzero dins del projecte art de poques flors.

+ info aquí:

berlin sense accent ¿¿

llibreria quatre cantons
c/ ciutat, 12

berga

del 9 d'octubre al 8 de novembre

marie kapretz (berlín) presenta la col·lecció de fotografies berlin sense accent.

L’exposició està formada per un conjunt de setze imatges a l’entorn de la ciutat de berlín, tant de les arquitectures com de personatges propers de marie kapretz, i sempre des d’una mirada personal i quotidiana que fa que es transformi i reflecteixi una visió intimíssima.
Segons l’autora, són fotografies que sorgeixen de la casualitat i del moment, allunyades de concessions tècniques i sense intenció de mostrar la imatge ideal, però oferint una gran qualitat de composició i emfatitzant l’arquitectura horitzontal, la qual aporta un guió i fluïdesa a tot el projecte.
En un primer moment, veure l’exposició a cop sec, pot sobtar per la mescla de temes, però ràpidament et sents atrapat per una espècie de calidesa que t’apressa per tractar-se d’un petit fragment de vida. Són aquelles imatges dins la quotidianitat que voldries retenir i atresorar en caixes dins la memòria. Retalls d’instants que kapretz vol transmetre i transmet perfectament al públic, d’una manera simplista i efectiva. Es tracta d’una exposició innocent, sense “bombo ni platillo” i d’un resultat molt interessant i enigmàticament entre límits.

Amb aquesta exposició kapretz reprèn el fil que per motius familiars i personals havien quedat aparcats, i opina que el fet de poder mostrar les imatges de la ciutat on va néixer, es converteix en una grata satisfacció, de la que en fa una valoració molt satisfactòria, especialment per la llibertat que aporta el poder presentar-ho sense cap tipus de lligams, just al contrari del que és el disseny comercial en el qual treballa.

kapretz es va nodrir de l’ambient obert i experimental de berlín, ciutat on va iniciar els estudis i va poder satisfer inquietuds, principalment envers el món de la pintura i la fotografia.
Amb el desig d’ampliar coneixements, viatja a bilbao on s’integra al col·lectiu komixilari de napartheit, per continuar cap a barcelona on a l’escola massana estudia disseny gràfic. Durant l’any 2000 s’instal·la a cercs (berguedà) on és actualment i es dedica a exercir de dissenyadora gràfica i webmàster.

m'hauria agradat no ser-hi


(disculpeu, però parlaré en primera persona)

i quan ara mateix, alguna cosa fa que el món cel·lular se m’aturi, que l’obvietat faci que ells s’asseguin al meu davant per resumir en veu alta i dos segons, i passar a executar una estricta revisió de la meva vista, les aficions, els estudis, la parella, els canvis d’oli del cotxe, de com ho hauria d’haver fet per engendrar una persona de futur, m’aixeco i sense cap mena d’intenció ni prejudici, veig que sóc tres vegades més alt que els personatges grisos que em miren amb ulls extremadament prims i laterals.
Estic aquí, ara mateix possiblement a l’atur, igualant-me amb uns principis que mai han tingut la mateixa pàtina. No cal, però el disc torna a voltar. Dos segons més i canvio de lloc. Som tant capaços de fer el que desitgem, que l’evidència no s’escriu ni s’atura a l’abisme d’un far.

pep espelt, berga set del deu 2o1o

tardor i vinils

La tardor de l’art és la gran proposta cultural de la tardor a catalunya.
Del 7 al 30 d’octubre se celebrarà per segon any consecutiu la tardor de l’art, iniciativa impulsada per el sector dels galeristes de catalunya creant una programació cultural dissenyada per apropar les galeries a la ciutadania. Una mostra comuna i activitats paral·leles inundaran durant un mes les galeries catalanes per convidar a tots els amants de la cultura a endinsar-se en el món de l’art. És una iniciativa gratuïta i oberta a tothom.
El projecte d’aquest any és una conjunció entre dues vessants artístiques: la música i la plàstica. La tardor de l’art tindrà un nexe comú a totes les galeries participants: el disc de vinil.
El protagonista d’aquest any és un objecte lligat a la visió més romàntica de la música, anhel de molts col·leccionistes i melòmans. El vinil ha permès la difusió de la cultura, de l’experiència artística vital durant dècades i mai ha desaparegut com aquelles coses que són verdaderes, com l’art.

un de tots un de tots

Molt sovint ens sentim atrets per artistes que els llibres i la distància del temps o perquè algú ha decidit que aquell personatge era interessant, ens fabriquem un pedestal i hi enfilem aquell artista del qual creiem que tot el que tocava eren joies i or, ja sigui un picasso, un dalí, un bethoven, un barceló, etc, etc, etc. i que al final, acabem per idealitzar i comparar amb tot el que actualment existeix.
Però casualment i si tries la capacitat de poder pensar obertament, veus que hi ha artistes i persones, sinònims i paraules esdrúixoles , homes amb jerseis de ratlles i dones amb faldilles que sempre fan tard, i hi ha el josep grifoll, que és un tot, un poeta, un escriptor, un fotògraf, un delicat pintor, però el més important és que no s’atura i ens regala, per sort exageradament, materials i més materials que et fan ser considerablement seguidor d’un personatge gran, molt gran, que sempre tindrem l'ocasió de poder dir que hem viscut prop seu.

a propòsit d'oriol pérez

A propòsit de Walter Benjamin: una tarda de diumenge a Manresa
(extret de: www.elpou.cat)
Oriol Pérez Treviño en 30 setembre 2010 – 10:33

Absolutament reclòs al meu estudi, redactant un petit assaig sobre Robert Schumann (probablement, el més romàntic de tots els compositors alemanys) i fascinat per la darrera lectura de Walter Benjamin, no vaig recordar que la tarda del darrer diumenge de setembre, a Manresa, hi havia un concert d’allò més interessant al restaurant El Vermell. Es tractava del duo d’electrònica experimental Basshaters, que prové de San Francisco i està format per Tony Dryer (contrabaix i electrònica) i Jacob Felix (percussions i electrònica). Vaig arribar-hi tard, però els vint minuts de sorollisme i troballes sonores del duo em van permetre d’obrir les portes de la troballa d’allò més representatiu i íntim de mi mateix, que romania endormiscat i que només mancava que algú ho activés. Aquesta obertura, aquesta invitació a la troballa d’un mateix, constitueix, sense cap mena de dubte, una de les funcions més altes de la cultura en majúscules.
És per això que un no pot deixar d’aplaudir la iniciativa de la gent d’El Vermell que, ultrapassant la seva funció de negoci privat, ja fa temps que realitza la tasca que hauria d’estar impulsant l’Administració pública i aquells que reben els recursos per realitzar una oferta cultural pública. Ja fa temps també que a la capital del Bages s’ha substituït la cultura per l’oci i l’entreteniment, a vegades d’allò més populista, per així (ells diuen) arribar a més públic, com si la quantitat d’assistents fos l’únic que importés d’una programació, o com si aquesta fos la missió de l’esmentada oferta. No entraré, ara i aquí, en una nova dissertació sobre quina és la funció pública d’una programació cultural, perquè a Manresa, i malauradament a la majoria de municipis catalans, ni se sap, i molt em temo que no es vol ni saber, perquè si se sabés amb exactitud ràpidament els seus responsables haurien de plegar per inadequació del seu perfil d’animadors socioculturals amb la de programadors de continguts estrictament culturals. Nomes cal llegir, així, detingudament la programació del nostre Kursaal i comparar-la amb la que pot realitzar un promotor privat del nostre país. La diferència no és tan gran com la que es produeix si s’agafa la mateixa programació del Kursaal i es compara amb una programació pública de qualsevol país europeu. Comproveu-ho. Accediu a qualsevol pàgina web d’un teatre públic de no gaire lluny, de Perpinyà mateix, i entendreu el que estic dient.
A propòsit de Benjamin. Ell afirmava a Direcció única que coneixem únicament allò que estimem sense esperança. Potser sigui aquesta la clau per comprendre la meva particular i íntima relació amb els actuals agents socioculturals de la capital del Bages i amb la mateixa ciutat, una clau que va aparèixer de la tempesta de so nascuda una tarda de diumenge a El Vermell.
Va finalitzar el concert. Després d’una breu conversa amb coneguts, vaig tornar cap a casa passant per la plaça de la Reforma, una plaça que, després de contemplar-la detingudament, hauria d’incorporar amb lletres de neó i ben grans una altra coneguda sentència de Benjamin que prové de la Tesi de la filosofia de la historia: «No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui de la barbàrie». Sobren les explicacions del perquè de la necessitat de la sentència del filòsof berlinès en algun lloc visible de l’execrable plaça manresana.

òpera-estudi barcelona

òpera-estudi barcelona
c/ cross 29 baixos
barcelona




cursos 2010-2011



Clases de Escena Lírica y formación Corporal

Interpretación escénica de arias, duos , recitativos, ensembles.
Formación corporal trabajo en la propia creatividad, técnicas de estudio, tratamiento del miedo escénico, problemas posturales...
òpera-estudi barcelona está dirigido a cantantes y músicos de nivel superior que después de acabar sus estudios en los conservatorios y Escuelas Superiores De Música, puedan tener la oportunidad de acabar formándose e incorporarse a proyectos creativos que les permitan desarrollar su trayectoria profesional en el ámbito operístico.
+ info aquí:

seminaris sonors

hangar
passatge del marquès de santa isabel, 40.
barcelona. metro poble nou
seminaris sonors – tardor/hivern 2010
l'ull cec ha preparat quatre seminaris que incidiran sobre diversos aspectes de la creació sonora, tant des d’una vessant teòrica com pràctica. Tots ells tindran una durada de tres dies, a excepció del seminari de Fonografia amb Gilles Aubry, el qual en durarà quatre.
Els seminaris són els següents:
08/09/10.10.2010Puntillisme Sonor: Síntesi Granular amb SuperCollider.a càrrec de Fredrik Olofsson
19/20/21.11.2010Data-driven Sound Synthesis: Síntesi Sonora Informada per Dades d’Anàlisi.a càrrec d’Stefan Kersten i Wernfried Lackner
27/28.11.2010 i 04/05.12.2010La Pràctica Fonogràfica i La Política dels Sons.a càrrec de Gilles Aubry
17/18/19.12.2010Música Algorísmica i de Sistemes. Introducció als Sistemes Generatius Aplicats a l’Art i en especial a la Música.a càrrec de Roc Jiménez de Cisneros, amb la participació de Wernfried Lackner.
+ info aquí:

mariona vilaseca i safaa erruas

cacis
forn de la calç
calders

fins el 3 de desembre

marinona vilaseca i safaa erruas presentan esperant a que plogui.

Instal·lació que convida a la reflexió de la creació de la natura i la creada per l'home.
La pluja que s'espera a que esdevingui, el deixar-se fer, la no possibilitat de manipulació, l'argila agafada de la vora del riu, la subtilitat del material i el seu color natural, el procés i la simbologia de l'aigua en temps ancestrals, com la creença del pregar a Déu que plogui.