Les meves pràctiques sexuals.

Opinió -

text: t.martini // foto: jordi plana


Les meves pràctiques sexuals.

Algú em demana que escrigui sobre les meves pràctiques sexuals. Ho faig, m'exposo. En el fons, el sexe impregna bona part del meu dia a dia. De fet, des de fa mesos només escric de conys, conys, i amor. Aquest és el veritable problema: l'amor, l'esquizofrènic amor que et trasbalsa el cervell, et regira l'estòmac i t'acaba empenyent pendent avall, cap al terraplè de la basura.

Què m'agrada?

M'agrada tot, des dels petons humits fins que se'm pixin a la cara. Va a dies, però m'agrada el sexe salvatge en aquesta merda de món, on la proposta oficial més excitant és passar el dia en família a PortAventura.

A mi m'agrada que em mosseguin, m'agrada tastar la carn i contemplar la sang, que m'escupin a la cara i tornar-m'hi amb un somriure. M'agrada explorar tots els orificis amb la llengua inquieta, sense manies, com el bon col·leccionista.

M'agrada que m'abraçin i em torna boig -massa boig- que ella em digui que m'estima. No ha passat gaires vegades i segurament no tornaré a sentir-ho.

El somni de la llibertat esdevé la cadena.

OPINIÓ -

text: pandora // foto: jordi plana

El somni de la llibertat esdevé la cadena.

A l’antiguitat, els grecs intentaven explicar la realitat i tots aquells fenòmens que no entenien a través dels mites; el mot mitologia, etimològicament parlant, està format per dos mots mythos (μῦθος) –faula- i logos (λόγος) -paraula, discurs- per tant, podem definir la mitologia com una faula contada a través de la paraula o el discurs.

Avui en dia s’ha perdut aquest concepte de la comprensió del món a través de faules i d’històries, però no per això els mites clàssics deixen de ser actuals: no anaven tan errats els grecs quan creaven aquestes historietes per tal de donar explicacions a tot allò que no comprenien. Fixem-nos en el mite de Prometeu.

Hi ha nombroses versions d’aquest mite a l’antiguitat, però en són tres les més conegudes. La més antiga és la del poeta Hesíode on se’ns presenta un Prometeu irreverent, que enganya els Déus per afavorir els homes; Prometeu sacrifica un bou i en fa dues parts, una amb els ossos i el greix, molt més voluminosa i atractiva, però que no era comestible, embolicada amb la mateixa pell de l’animal, i l’altra amb la carn. En oferir el sacrifici a Zeus, atret per la voluptat del fals embolcall, tria la primera part, i quan descobreix l’engany, totalment irat, castiga Prometeu, i per extensió els humans, a deixar-los sense foc. L’heroi, però, desafiant el càstig diví, robarà el foc als déus i l’oferirà als humans. Zeus, encara més irat, el lliga amb unes cadenes a una columna on cada dia una àguila li menjarà el fetge i cada nit li creixerà, el càstig, doncs, serà etern. Aquesta serà la base de les versions posteriors amb algunes modificacions.

A la versió del filòsof Plató, Prometeu veu que els humans estan totalment desproveïts de qualsevol tipus d’art per subsistir i els dóna la saviesa tècnica, el foc, que roba als déus. Aquí Zeus, que Plató tracta millor que en la versió d’Hesíode, veu que amb això no n’hi ha prou i
reparteix entre els humans justícia i vergonya, elements que considera necessaris per tal que els homes puguin conviure a la polis.

Èsquil a la seva tragèdia Prometeu encadenat ens presenta una lluita entre Zeus (tirà) i Prometeu (savi), on triomfa la figura del tirà davant de la de l’intel·lectual, i de nou trobarem el
càstig de l’heroi –o antiheroi- amb el fetge menjat per l’àliga eternament.

Aquest mite, que els grecs contaven fa tants segles, és d’una evident actualitat. D’una banda, si ens fixem amb les versions d’Hesíode i d’Èsquil veiem com Prometeu és condemnat per voler aportar el foc i la cultura als humans; a aquestes versions l’heroi representa la cultura, la intel·lectualitat i la voluntat que els homes obtinguin el saber. La societat actual és farcida de Prometeus, que lluiten diàriament sota la bandera de la Cultura, i troben una trava rere l’altra per part del Zeus, polític i tirà de torn: que si només subvencionem allò que interessa, que si segones carreres amb un 40% d’increment-penalització, perquè amb una ja en tens prou i no estudiïs tant que potser podràs tenir criteri i posar-te en contra nostra, que si tisorades per aquí i per allà...

D’altra banda, no deixa de sorprendre el fet que a la versió de Plató, Zeus sigui presentat com un déu “bo” i atorgui als humans la justícia i la vergonya, elements, segons el filòsof, necessaris per viure en societat. De justícia, actualment, n’hi ha ben poca, i de vergonya, és absent en aquests Zeus que ens han tocat patir que es fan anomenar polítics, quan potser el que representarien millor de tot el mite antic és la figura del botxí del càstig diví, això és, l’àliga que menja incansablement el fetge -l’ànima- de tots nosaltres, els Prometeus. Com bé diu Espriu al primer vers del poema que duu el nom del nostre antiheroi “El somni de la llibertat esdevé la cadena”.

per avançar, protestar

OPINIÓ -

text: silvia culell // foto: jordi plana

Jo protesto,

Jo protesto contra la covardia i el pessimisme que no permeten que la societat avanci.

Jo protesto contra els que maten els somnis i les idees que no deixen créixer.

Jo protesto contra els diners, que maten la creativitat, la imaginació i les bones idees.

I tu, protestes?

Protesta amb mi, per què així podrem avançar. Protesta amb mi sense pancartes; protesta amb mi pintant, llegint, jugant, rient, cantant, estimant...

Protestem junts i ens farem grans. Protestem educant, trencant barreres, coneixent persones, respectant persones.

Protesta per avançar!

(jo) també tinc un museu



panorames.... musicals !!

OPINIÓ -




text: eduard finestres // foto: jordi plana





Ser ‘indie’ significa, apel·lant a l’arrel semàntica de la paraula, anar per lliure, sense haver de dependre de l’empara econòmica d’una gran corporació empresarial, que en el cas de la música serien les multinacionals discogràfiques. A la pràctica, la música ‘indie’ ha resultat un calaix de sastre on entrava tot allò que discorria per canals alternatius als habituals: l’escena ‘indie’ es feia forta en els soterranis de la cultura, a través de canals alternatius, minoritaris i molt vitals d’edició i distribució, així com en un circuit propi de concerts.



Catalunya, al començament dels noranta, forma part de l’onada que, d’una manera silenciosa i constant, comença a cobrir tot el territori espanyol i ajuda a consolidar una escena alternativa de pop i rock –recanvi de l’oficial, encara identificada amb els sons de la post-Movida madrilenya– que va tindre també epicentres a Gijón, Saragossa, València, Madrid i Donosti.


L’‘indie’ no va néixer del no-res. Catalunya havia tingut una forta escena experimental i d’edició en casset, de la qual havien resistit bandes com Superelvis, i alhora havia estat un dels epicentres de l’escena ‘mod’, en la qual havien estat agents principals Brighton 64 –posteriorment Matamala, en l’origen de la fundació del segell Bip Bip Records– i la banda de culte Los Negativos (equivalent ‘underground’ als infinitament més populars Los Sencillos de Miqui Puig).


Però l’‘indie’, als noranta, s’identifica sobretot amb els aires de canvi del ‘noise-rock’, una escena de cançons melòdiques i brutes que prenien inspiració en fenòmens anglosaxons com el ‘grunge’ de Nirvana, el rock experimental de Sonic Youth o el ‘noise-pop’ de Pavement.


Bach Is Dead, el primer grup de David Rodríguez, posteriorment el fundador del projecte Beef –en què fusionava ‘art-rock’, sons de l’avantguarda alemanya dels anys setanta i maniobres sòniques del ‘noise’–, va ser un dels participants, el 1992, de la gira ‘Noise Pop’, al costat d’Usura (Madrid), Penélope Trip (Gijón) i El Regalo de Silvia (Saragossa), moment fundacional d’una escena ‘indie’ estatal que va poder créixer gràcies al suport de mitjans de comunicació com la revista ‘Rockdelux’ i l’emissora pública Radio 3 de RNE.



En la història coral que és l’‘indie-pop’, Catalunya aporta personatges que juguen papers importants en moments concrets com Los Fresones Rebeldes, essencials en l’apartat del ‘pop naïf’ o, ja en el canvi de dècada del 2000, la psicodèlia ‘revival’ de Sidonie, el pop electrònic cínic d’Astrud i el col·lectiu Austrohúngaro, i el pop surrealista dels Antònia Font, convertit en referent per a la posterior generació de l’escena alternativa en català, al costat de la cançó d’autor tortuosa de bandes com Mishima o Refree. El postrock, de la mà de segells com Foehn, el posen en circulació les atmosferes malenconioses i desoladores de Balago.



Quant al ‘hardcore’, el segell BCore és una peça central de tota l’escena espanyola, un planter inesgotable de bandes que teixeixen una espessa xarxa entre Girona i Barcelona i que no s’ha aturat en pràcticament vint anys, començant per Innocents, continuant per Corn Flakes i Aína i, ja en la dècada dels 2000, amb l’eclosió de bandes com Standstill i The Unfinished Sympathy. L’escena ‘indie’ catalana segueix en plena forma en els soterranis de la cultura oficial, en permanent mutació, donant alternatives a noms que es mouen en les vies de l’‘afro-indie’ (El Guincho), el soroll sense control (Bèstia Ferida), l’experimentació rock (Les Aus) i el pop de noies (Los Seis Días), i a més obrint una bretxa per la qual s’han filtrat propostes de folk i pop electrònic que en lloc de l’anglès o el castellà usen el català en les lletres. És el cas de Glissando, Mazoni, Sanjosex, El Petit de Ca L’Eril o Anímic, amb Manel com a grup bandera.



És en aquest moment de canvi i obertura a noves propostes internacionals quan la música local s’obre també a la música electrònica de ball i al ‘hip-hop’, que als noranta vivien l’edat daurada a Europa i als Estats Units. Pel que fa al rap, el primer gran grup català són 7 Notas 7 Colores, format pel ‘rapper’ Mucho Muchacho i el productor Dive Dibosso, que recullen l’herència d’Eat Meat –‘acid jazz’ elegant comandat pel poeta Make– i BZN, amb rimes irreverents i moments grollers. ‘Hecho, es simple’ (1997) és un debut espectacular que posa el ‘hip-hop’ català al mapa, el testimoni del qual pren des de Terrassa el duet Sólo Los Solo. El productor de Sólo Los Solo –projecte desmantellat a dia d’avui– és actualment l’home que tira del carro del ‘hip-hop’ local: DJ Griffi és darrere de l’obra de Tremendo, Quiroga i Chacho Brothaz i serveix ritmes als principals MC espanyols, una figura respectada que se situa lluny d’un ‘hip-hop’ més adolescent i conflictiu com el que practica l’injuriat i supervendes Porta.


La música electrònica creix a Catalunya gràcies a tres forces simultànies. Primera, la creació d’una escena de clubs alternativa a la massificada de la ‘màkina’, centrada en música menys dura, que es nodreix de corrents d’avantguarda com el primer ‘techno’ americà, el ‘trance’ alemany o la IDM anglesa. Un club a Barcelona, Nitsa, i el seu DJ resident, Sideral, són els que ajuden a canviar la forma d’entendre l’electrònica de tota una generació i donen pas a un relleu que capgirarà la situació i acabarà per portar l’excircuit popular a la marginalitat.



Segona, la fundació del festival Sónar el 1994, avui convertit en la primera cita mundial per a la difusió de les arts d’avantguarda amb un component hedonista i gran ambaixador de la música electrònica des d’aquí cap a la resta del món, un agent catalitzador que ha actuat com a motor en la fundació de segells i carreres i que ha actuat d’ambaixador mundial de l’escena electrònica catalana –un paper que, en el pop-rock, té una rèplica exacta en el festival Primavera Sound.


La tercera força és la creació d’una xarxa de segells i artistes locals, una tasca que ha resultat difícil per les característiques del sector, en el qual el DJ és l’estrella (i no el músic). Els primers segells catalans –Cosmos i Minifunk– van tenir problemes i van acabar tancant, malgrat haver descobert talents truncats com els d’An Der Beat o Álex Martín, que sempre va gaudir de més fama a França o Alemanya.



-Text extret d´una pàgina de contactes gays-





a més a més, un petit apunt a peu de pàgina


Shanghai puede presumir de tener una de las noches más intensas del panorama chino. Una de las tendencias en boga es la de un tipo de música experimental en vivo, también conocida como escena noise. Entre los grupos más destacados se encuentra Torturing Nurse, que con su sonido cacofónico, atonal y amorfo, intenta hacer reaccionar a los espectadores mientras acompañan su show de performances en las que se busca el impacto y la sorpresa. Chaos Junky, miembro del grupo y organizador de sus conciertos, declara "Noise es la anti - música, nosotros no utilizamos instrumentos convencionales, sino un micrófono de contacto, pedales de distorsión. El Noise es anti rítmico y anti melódico. Creo que lo que hacemos es más cercano al arte o al anti arte que a la música".


Más allá del tipo de música, la existencia de esta clase de grupos es síntoma de que existe una inquietud por explorar nuevos rumbos y formas de expresión, cosa muy saludable en una China que a su vez quiere encontrar renovadas soluciones para viejos problemas.


-text extret d´una caixa d´aspirines-

oportunitats



Menfis, la generació perduda.

OPINIÓ -

text: pep espelt // foto: jordi plana


Menfis, la generació perduda.

Ara mateix i des de la distància, m’esparvera descobrir que Menfis berga va ser tot un punt revulsiu de la catalunya central. L’any 1976 s’inaugurava i tres anys més tard, després del gran èxit assolit per la discoteca berguedana, obria les portes Menfis manresa. Durant els anys 80 i 90 Menfis va ser de les millors discoteques catalanes gràcies al seu ambient immillorable, la qualitat musical de les seves sessions, la varietat de concerts i actuacions i especialment per la seva trencadora estètica del local. Un edifici piramidal, que encara ara les seves línies i estètica em semblen transgressores, i que donava la benvinguda a tots els que entraven a la capital berguedana, un símbol amb una simplicitat i singularitat especial i que actualment, degut a la variació de la carretera comarcal C-1411, viu mig oblidat a un racó de la ciutat.
Durant molt de temps Menfis berga va ser l’epicentre de milers d’històries i vivències úniques d’una joventut que avui dia ja formen part de la capa social que se situa entre els 40 i 60 anys. Molts d’ells ja amb fills i néts, i que es pregunten quin és l’atractiu lúdic del jovent durant el cap de setmana.
Trenta-cinc anys més tard i després de moltes temptatives, es torna a engegar Menfis amb el mateix nom i que de segur els propietaris recelen les millors perspectives del negoci, tot i que dubto que es compleixin.
El motiu ¿ se me n’acudeixen molts i variats, però el quin pren més solidesa és la manca de voluntat i la facilitat en la que ens hem vist immersos. Moltes vegades he pensat que la vida que havien tingut els nostres pares, endinsats a una societat colonial, on l’alineació s’instaurava i acomodava el dia a dia, ens està servint de patró per no evolucionar i seguir esperant a que un ric americà desembarqui i ens torni a educar com si no tinguéssim res a dir.
Al berguedà s’han iniciat multitud de projectes d’oci nocturn i la immensa majoria, han vist frustrades les seves intencions. I és que negoci i diversió sembla que no formin un bon tàndem a casa nostra. Perquè va funcionar als anys setanta i ara tot és fora de lloc, no té el què busquem o li manqui l’autenticitat. Potser és que ens oblidem d’afegir-hi el contingut de cultura a les propostes ¿ Potser és que a l’hora d’avaluar el nostre entorn ens tempta més els prejudicis que les bones intencions dels emprenedors que treballen amb il·lusió i inquietuds ¿ Potser és que hauria de retornar la repressió per fer créixer l’esperit de rebel·lió ¿

M’estimo més no comprovar-ho i lluny de tot això, crec sincerament que estem davant d’una terra amb moltes i grans oportunitats, amb gent valenta, amb imaginació i capaç de treballar incansablement i amb gent al nostre entorn que no llença la tovallola fàcilment. No estem fora de lloc i només cal viatjar una mica perquè ens quedi clar de que el nostre perfil respon a la puresa i autenticitat que ens fa peculiars i autèntics. Tenim totes les eines al nostre abast i si ens estem a divagar ens adormirem a la palla.


in LALBIS

inalbis 2011

abrera


V edició de la mostra de les arts de la paraula.

La mostra vol presentar algunes de les propostes escèniques més contundents del moment.

Aquest any les propostes comencen aquest divendres 11 de novembre amb la ursonate, interpretada per oriol ponsatí-murlà.

El dissabte 19 leo bassi presentarà el seu darrer espectacle utopia, un repàs a les grans utopíes socials i polítiques.

Com a cloenda el dissabte 26 diverses actuacions com kinoplatz, amb l’atmosfera inquietant i que difícilment pot deixar-te indiferent. Sorolls, sons, vídeo i per aquesta ocasió la incorporació de l’spoken word, el poeta gerard vilardaga.

Més tard, l’espectacle amable i encantador de capses. Una proposta innovadora i divertida, basada amb petites capses que amaguen dins seu petits contes.

I per finalitzar, la proposta culinària del restaurant aguaribay en la lengua floja i el sopa(r) de lletres.

+ info aquí:

tempesta tropical

abans de situar-se entre un mal carme i una pedra

caldra obviar les normes i fer veure que escrivim un altre llenguatge

aqui, dos no son tres, pero per a la immensa majoria, tampoc no importa,

la resta, com sempre, xinos intentant sucar-hi pa.


deu faci faltes i esmenes a la cara dels escollits 20-N.

nosaltres, nomes ens faltara trobar el cami. (i es de nit)



metropolis

col·legi arquitectes de catalunya
plaça bisbe oliba, 2
vic

fins 31 desembre 2011

exposició de joan villaplana - metropolis - escenaris urbans 2002/2005

metropolis és un projecte basat en l'espai d'espera de les andanes dels metros en ciutats europees. Amb una visió frontal i equilibrada, villaplana captura als subjectes en tot tipus de situacions i posicions. En aquest sentit, metropolis comparteix certes afinitats amb el projecte "many are called" del fotògraf walker evans (una sèrie fotogràfica de retrats al metro de nova york realitzada amb càmera oculta), però a diferència d'aquest, la distància amb els subjectes és més gran i el que es posa en evidència en les fotografies de villaplana és la manca d'interacció entre els subjectes fotografiats, més enllà de la coincidència en l'espai i temps.

loción para la caspa

HAY RAZONES PARA NO ESCUCHAR A LA GENTE EN UNA NOCHE LLENA DE ARMAS BLANCAS O EN LA BARRA DEL BAR. OTRA MULTA PARA PAGAR. DOS PILAS GASTADAS. LLAVES. GAFAS MEDIO ESTROPEADAS. OCASO. TELEFONO LOGICOM. LA SUERTE DE LOS ANALFAVETOS.

+ info aquí:

fanzine virtual de fotografia 10x15

10x15 és el tamany comú de les fotografies que guardem als nostres àlbums fotogràfics, però també és un fanzine virtual xilè dedicat a la fotografia contemporània que recull material de molt bona qualitat i d’artistes visuals sota un tema en comú.




Un xoc entre realitat i ficció, però en majúscules !!




fanzine aquí:



diga'm què penses i et diré com et pentines.


el vermell
c/ les piques, 3

manresa

dijous 10 de novembre 2011
20:00 h



Xerrada cultura lliure

Saps que vol dir copyright ¿¿ o copyleft ¿¿ creative commons ¿¿
Tens una grup musical d'ska i ja per això estàs en contra d'sgae ¿¿

Des del col·lectiu setge cultural es proposa una xerrada oberta per tal de deixar clars els conceptes dels que hem sentit tant a parlar i que potser no coneixem del tot.
arnau carné (editorial tigre de paper), dani castellano (discogràfica propaganda pel fet!) i pau llonch (ràdio lliure ràdio trama), ens aproparan a tots aquests temes tan importants per a tots els creadors i artistes en general.

La xerrada finalitzarà amb la projecció del documental “copiad maditosd’stéphane m.grueso, el primer documental emès per tve amb llicència creative commons, on s'expliquen els nous reptes ètics sobre la propietat intel·lectual que planteja la revolució digital, així com el que cal fer per poder llicenciar en obert uns continguts objecte de drets d'autor, envers els models de cultura lliure i sobre perquè l’sgae no és el tipus d’entitat que busquem per compartir i difondre el nostre coneixement i quina és l’ètica darrera de les llicències lliures i creative commons.

“l’intercanvi de cultura genera més cultura, fa que la gent tingui més cultura i més ganes de crear-ne” –simona levi-