OPINIÓ -
text: pandora // foto: jordi plana
El somni de la llibertat esdevé la cadena.
A l’antiguitat, els grecs intentaven explicar la realitat i tots aquells fenòmens que no entenien a través dels mites; el mot mitologia, etimològicament parlant, està format per dos mots mythos (μῦθος) –faula- i logos (λόγος) -paraula, discurs- per tant, podem definir la mitologia com una faula contada a través de la paraula o el discurs.
Avui en dia s’ha perdut aquest concepte de la comprensió del món a través de faules i d’històries, però no per això els mites clàssics deixen de ser actuals: no anaven tan errats els grecs quan creaven aquestes historietes per tal de donar explicacions a tot allò que no comprenien. Fixem-nos en el mite de Prometeu.
Hi ha nombroses versions d’aquest mite a l’antiguitat, però en són tres les més conegudes. La més antiga és la del poeta Hesíode on se’ns presenta un Prometeu irreverent, que enganya els Déus per afavorir els homes; Prometeu sacrifica un bou i en fa dues parts, una amb els ossos i el greix, molt més voluminosa i atractiva, però que no era comestible, embolicada amb la mateixa pell de l’animal, i l’altra amb la carn. En oferir el sacrifici a Zeus, atret per la voluptat del fals embolcall, tria la primera part, i quan descobreix l’engany, totalment irat, castiga Prometeu, i per extensió els humans, a deixar-los sense foc. L’heroi, però, desafiant el càstig diví, robarà el foc als déus i l’oferirà als humans. Zeus, encara més irat, el lliga amb unes cadenes a una columna on cada dia una àguila li menjarà el fetge i cada nit li creixerà, el càstig, doncs, serà etern. Aquesta serà la base de les versions posteriors amb algunes modificacions.
A la versió del filòsof Plató, Prometeu veu que els humans estan totalment desproveïts de qualsevol tipus d’art per subsistir i els dóna la saviesa tècnica, el foc, que roba als déus. Aquí Zeus, que Plató tracta millor que en la versió d’Hesíode, veu que amb això no n’hi ha prou i
reparteix entre els humans justícia i vergonya, elements que considera necessaris per tal que els homes puguin conviure a la polis.
Èsquil a la seva tragèdia Prometeu encadenat ens presenta una lluita entre Zeus (tirà) i Prometeu (savi), on triomfa la figura del tirà davant de la de l’intel·lectual, i de nou trobarem el
càstig de l’heroi –o antiheroi- amb el fetge menjat per l’àliga eternament.
Aquest mite, que els grecs contaven fa tants segles, és d’una evident actualitat. D’una banda, si ens fixem amb les versions d’Hesíode i d’Èsquil veiem com Prometeu és condemnat per voler aportar el foc i la cultura als humans; a aquestes versions l’heroi representa la cultura, la intel·lectualitat i la voluntat que els homes obtinguin el saber. La societat actual és farcida de Prometeus, que lluiten diàriament sota la bandera de la Cultura, i troben una trava rere l’altra per part del Zeus, polític i tirà de torn: que si només subvencionem allò que interessa, que si segones carreres amb un 40% d’increment-penalització, perquè amb una ja en tens prou i no estudiïs tant que potser podràs tenir criteri i posar-te en contra nostra, que si tisorades per aquí i per allà...
D’altra banda, no deixa de sorprendre el fet que a la versió de Plató, Zeus sigui presentat com un déu “bo” i atorgui als humans la justícia i la vergonya, elements, segons el filòsof, necessaris per viure en societat. De justícia, actualment, n’hi ha ben poca, i de vergonya, és absent en aquests Zeus que ens han tocat patir que es fan anomenar polítics, quan potser el que representarien millor de tot el mite antic és la figura del botxí del càstig diví, això és, l’àliga que menja incansablement el fetge -l’ànima- de tots nosaltres, els Prometeus. Com bé diu Espriu al primer vers del poema que duu el nom del nostre antiheroi “El somni de la llibertat esdevé la cadena”.
la portella (prop la quar)
