NÚRIA FARIZO
Sento com si m’hagués begut d’una glopada un ponche del color de la vesprada. Cada vegada més apagada i cada vegada més embriagada. Quan m’apago faig l’exercici d’encendre una espelmeta vora meua, com si l’últim raig de llum vermellós em banyés la cara alhora que me la bufeteja... Sento milers de papallones cuques a la gola i vomitant amor podrit per les orelles escolto tan sols l’eco dels meus pensaments. Per sort no penso gaire perquè pensar és tan sols allò que veus i allò que sents i per sort no hi veig gaire i no hi sento gaire més. S’acaba l’hora feliç i en ve una de trista... i què fem si no tenim hores tristes? M’inspira la tristesa i m’excita la rialla i sé que no hi ha rialla sense llàgrima...beneïda la meva llàgrima amb un poc de sal i un xic de sucre! Provaré la sort i em jugaré el destí llençant un “ordago” a la vida, d’alguna cosa em serveix haver conegut el mus durant els llargs estius en aquella piscina i amagada sota la meva gorra de beisbol, vacil·lant la brisa i aprenent a mentir fent un clic d’ull. D’això n’estic segura, jo jugo i guanyo, perdi o no perdi, sempre guanyo perquè n’aprenc, i de tu, n’aprenc. De tu aprenc a plorar com riu la més descarada, de tu aprenc a ballar com camina la més arrítmica de les cames camaleòniques, de tu visc com mor el dia i com viu la lluna.
Quina puta lluna que hi ha hagut aquesta nit! I que afortunada que sóc que la veig, la sento i li faig l’amor cada dia... sola i embriagada ;))
(imatge: anna plis)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada