NÚRIA FARIZO
...un nuset al coll que no em deixa parlar,
una pell cremada per la falta de sol,
unes cargoles que marxen per poder tornar,
l’eco d’un riure que cura per excés,
la falta del teu, del teu sexe...
una boca muda que destenyeix,
una camiseta trencada de tanta ràbia infantil,
una mica de mareig crònic,
beure sense gas i amb certa alta graduació,
els gemecs amagats entre soroll de carrer,
la incertesa i el dubte en el retrovisor,
sensacions de pèrdua, pors de retrobament,
moments captats per un flash tremolós,
mirades sota la visera,
paraules telepàtiques que no gosen acostar-se al so...
una exclamació intangible,
un mocador ple de mocs,
llàgrimes seques i daurades, riures molls i humits,
cascos que ensordeixen,
visceres emotives i emocions estomacals,
la vit[1] i el seu fruit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada