sinèrgies d'un poble poema

joan queralt (sarrià-barcelona) –juny 1947-

Sinèrgies d’un poble poema (casserres) envers artistes en majúscules.

Joan queralt pintor molt barceloní, que de molt jove s’allunya de la seva matriu i per instal·lar-se a casserres.

La seva pintura marca un estil propi situat entre els postimpressionistes i els fauvistes. Pintures alegres, pinzellades gruixudes i traços fets a cops d’espàtula per mostrar paisatges estiuencs, plens de llum que, després d’unes hores dins del seu estudi, t’oblides de la tarda gèlida i ventosa del mes de febrer. Unes pintures planes, denotant uns orígens publicistes del pintor, que marquen la trajectòria fructífera i amb tocs d’ironia intel·ligent. Queralt és un pintor gairebé exiliat entre muntanyes, un talent del dibuix i la pintura catalana, a voltes de traç infantil i altres simples i lleugers. maurice de vlaminck és un referent, tot i que als seus inicis es dirigien a l’humor gràfic i dibuixos de traç. Una faceta que molts dels seus seguidors potser no han descobert i que s’amaga rere algunes de les seves pintures.

El seu espai-estudi s’envolta de teles i teles ben ordenades amb llibres que omplen tot un pany de paret i que consoliden el pòsit de que queralt és un home de conversa interessant i extremadament prudent i cautelós. Fins i tot el to de veu és arriscadament suau, talment com si ningú més tingués opció d’escoltar la conversa.

I si alguna cosa captiva, són els secrets ben guardats del pintor que de mica en mica va desgranant. Calaixos atapeïts de delicadeses i peces siberites que guarda amb fort recel, llibres, poesies i altres joies d’alt risc i luxe, que es desmarquen d’un guió pictòric mesuradament establert.

Cada racó que dóna l’oportunitat de deixar espiar, és un plaer als sentits. Una finestra oberta a la llum especial que ens envolta. Un regal visual paral·lel a la poesia, que pren força de manera ferma i desconeguda.

Una vegada trobat l’espai on s’amaga i produeix aquest pintor, ens faltarien moltes més tardes per anar-lo descobrint . Sorprèn i crida l’atenció el seu últim treball, una tela atapeïda de peixos de colors movent-se a totes direccions i sota un cel brillant, sense puntillisme i amb unes pinzellades molt marcada i és que queralt no pinta a partir de fotografies ni d’imatges que l’envolten. Les seves pintures provenen d’idees antigues retingudes al seu cap, tot i que malgrat el pas del temps, el cert és que es reconeixen a la perfecció. Unes obres plenes de vida i que “el fet de fer-me gran, fa que em costi cada vegada més deslliurar-me de segons quines peces.”