teories germàniques

Ella i el seu amic alemany pugen a l’ascensor. Fa estona que parlen de la situació europea. Ella intenta esbrinar què tenen els alemanys per haver esdevingut líders del continent. Després de ser derrotats en grans guerres, després d’haver de reconstruir el país diverses vegades, després de viure dividits molts anys i d’una reunificació caríssima, encara són els únics que tenen prou quartos per ajudar a tothom. Com s’ho fan? La resposta del seu amic alemany ha estat tan senzilla que no ho pot ser més: “Els alemanys saben en què hem de gastar i en què no” i li ha posat com a exemple un fet paradoxal. Alemanya deiza anar una immensa quantitat de diners en cultura. En centenars de ciutats equiparables a vic o tortosa hi ha companyies estables de teatre u d’òpera, orquestres professionals, companyies de dansa, museus amb col·leccions d’alt nivell...

Tot, evidentment, finançat amb fons públics, això representa unes despeses monumentals per a totes les administracions germàniques i, amb una visió a curt termini, sembla que haurien de ser considerades supèrflues i prescindibles. Doncs no, per al seu amic alemany són tot el contrari, són la demostració que ell i els seus compatriotes saben en què han de gastar: “ens hem adonat que si un país inverteix en la seva creativitat cultural, si acostuma els seus ciutadans a gaudir-ne, aquesta creativitat s’estén a tots els àmbits de l’economia i ens fa més competitius” fot-li. Potser cal ser alemany per pensar d’aquesta manera.

Si el seu amic té raó, si una cosa va lligada a l’altra, algú ho hauria de dir als nostres polítics, pensa ella. Des de fa setmanes que llegeix que els teatres han de retallar l’activitat, que desapareixen companyies de dansa, que els ajuntament no paguen als artistes... Algú els hauria de dir que els alemanys fan el contrari, que s’hi gasten un munt de calés amb l’objectiu de millorar la seva economia; i són els alemanys, la locomotora d’europa, no deuen anar equivocats... però, esclar, a quin polític d’aquest país li podries dir això amb l’esperança que entengués alguna cosa ¿¿

extret del diari ara. -jordi galceran-