a propòsit d'oriol pérez

A propòsit de Walter Benjamin: una tarda de diumenge a Manresa

(extret de: www.elpou.cat)
Oriol Pérez Treviño en 30 setembre 2010 – 10:33

Absolutament reclòs al meu estudi, redactant un petit assaig sobre Robert Schumann (probablement, el més romàntic de tots els compositors alemanys) i fascinat per la darrera lectura de Walter Benjamin, no vaig recordar que la tarda del darrer diumenge de setembre, a Manresa, hi havia un concert d’allò més interessant al restaurant El Vermell. Es tractava del duo d’electrònica experimental Basshaters, que prové de San Francisco i està format per Tony Dryer (contrabaix i electrònica) i Jacob Felix (percussions i electrònica). Vaig arribar-hi tard, però els vint minuts de sorollisme i troballes sonores del duo em van permetre d’obrir les portes de la troballa d’allò més representatiu i íntim de mi mateix, que romania endormiscat i que només mancava que algú ho activés. Aquesta obertura, aquesta invitació a la troballa d’un mateix, constitueix, sense cap mena de dubte, una de les funcions més altes de la cultura en majúscules.

És per això que un no pot deixar d’aplaudir la iniciativa de la gent d’El Vermell que, ultrapassant la seva funció de negoci privat, ja fa temps que realitza la tasca que hauria d’estar impulsant l’Administració pública i aquells que reben els recursos per realitzar una oferta cultural pública. Ja fa temps també que a la capital del Bages s’ha substituït la cultura per l’oci i l’entreteniment, a vegades d’allò més populista, per així (ells diuen) arribar a més públic, com si la quantitat d’assistents fos l’únic que importés d’una programació, o com si aquesta fos la missió de l’esmentada oferta. No entraré, ara i aquí, en una nova dissertació sobre quina és la funció pública d’una programació cultural, perquè a Manresa, i malauradament a la majoria de municipis catalans, ni se sap, i molt em temo que no es vol ni saber, perquè si se sabés amb exactitud ràpidament els seus responsables haurien de plegar per inadequació del seu perfil d’animadors socioculturals amb la de programadors de continguts estrictament culturals. Nomes cal llegir, així, detingudament la programació del nostre Kursaal i comparar-la amb la que pot realitzar un promotor privat del nostre país. La diferència no és tan gran com la que es produeix si s’agafa la mateixa programació del Kursaal i es compara amb una programació pública de qualsevol país europeu. Comproveu-ho. Accediu a qualsevol pàgina web d’un teatre públic de no gaire lluny, de Perpinyà mateix, i entendreu el que estic dient.

A propòsit de Benjamin. Ell afirmava a Direcció única que coneixem únicament allò que estimem sense esperança. Potser sigui aquesta la clau per comprendre la meva particular i íntima relació amb els actuals agents socioculturals de la capital del Bages i amb la mateixa ciutat, una clau que va aparèixer de la tempesta de so nascuda una tarda de diumenge a El Vermell.

Va finalitzar el concert. Després d’una breu conversa amb coneguts, vaig tornar cap a casa passant per la plaça de la Reforma, una plaça que, després de contemplar-la detingudament, hauria d’incorporar amb lletres de neó i ben grans una altra coneguda sentència de Benjamin que prové de la Tesi de la filosofia de la historia: «No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui de la barbàrie». Sobren les explicacions del perquè de la necessitat de la sentència del filòsof berlinès en algun lloc visible de l’execrable plaça manresana.