m'hauria agradat no ser-hi

(disculpeu, però parlaré en primera persona)

i quan ara mateix, alguna cosa fa que el món cel·lular se m’aturi, que l’obvietat faci que ells s’asseguin al meu davant per resumir en veu alta i dos segons, i passar a executar una estricta revisió de la meva vista, les aficions, els estudis, la parella, els canvis d’oli del cotxe, de com ho hauria d’haver fet per engendrar una persona de futur, m’aixeco i sense cap mena d’intenció ni prejudici, veig que sóc tres vegades més alt que els personatges grisos que em miren amb ulls extremadament prims i laterals.
Estic aquí, ara mateix possiblement a l’atur, igualant-me amb uns principis que mai han tingut la mateixa pàtina. No cal, però el disc torna a voltar. Dos segons més i canvio de lloc. Som tant capaços de fer el que desitgem, que l’evidència no s’escriu ni s’atura a l’abisme d’un far.

pep espelt, berga set del deu 2o1o