EXPOSICIÓ D'ORIOL HERNANDO

LLIBRERIA QUATRE CANTONS
passeig de la indústria, 29

BERGA

Fins 31 d'agost 2013

Reflexions d’oriol hernando

Escenes portuàries, platges i marines naufragades amb gossos i calaveres amagats, polítics cremats per alguna cosa més que un flash, retrats enigmàtics... tots ells tocats per una boirina personal, per aquest "mist"que tan pot ser traduït com núvol, baf, o vel, o viscut com un misteri.  Reflexions d'oriol hernando al voltant de les seves fotografies i pintures. 

Es tracta d’una ocasió excepcional i que per primera vegada es pot veure al berguedà, gràcies a la col·laboració de produccions bonet (barcelona) juntament amb konventputzero i especialment la llibreria quatre cantons.

NOTA DE L’AUTOR:

NATURA

"Després de la més absoluta frustració, un torna a obrir els llavis. Com tot assassinat, la fotografia provoca un gran plaer, inicialment.

A posteriori però un se n'adona de que són molt tristos els cadàvers. Llavors és quan una

foto s'ha de ressuscitar, i hi ha una diagnosi i unes decisions a prendre: la operació requereix d'una certa violència. Perquè és frustrant acaronar tendrament una imatge i sentir-la sempre freda, rígida, acabada! Si la càmera és una arma perillosament infal·lible, el pinzell és com un laboratori escabrós i romàntic, és el laboratori del Dr. Frankenstein. Personatges que gairebé no existien queden dreçats davant nostre, per

ajudar-nos a veure-hi clar. Per intentar de fer retornar una imatge hi ha molts diferents impulsos que et vénen al cap: el primer de tots és esborrar-la... Si només ens queda el record d'una imatge, al menys el record n'és quelcom de viu. O potser tornar a fotografiarla, el que és encara més obscè, però que pot ser necessari. Jo retorno actualment a processos fotogràfics manuals, impotents, fabricant-me càmeres i papers fotogràfics intentant que el fracàs sigui meu, intentant "fracassar adequadament", com

Déu mana. Intento ser molt més directe, prescindint al màxim de la tecnologia intermediària.Tornar a mirar és una violència, és mesclar una realitat amb una altra de nova en un xoc frontal. És el món al revés. O potser és com l'electroshock que et fa tornar quan ja marxaves. És el que intentes que passi quan tornes a fotografiar una imatge d'un paper o d'una pantalla, o d'un mirall també. En certa manera tots els autorretrats tenen intenció de ser electroshocks, absurds electroshoks una mica viciosos i molt vitals.

Allò que està mort i fa pudor no és el polític, evidentment, si no la seva imatge. Però és

com si ens trobéssim un tomàquet esclafat a l'asfalt però penséssim mira, podríem recollir aquestes llavors i assecar-les adequadament, i fer-les germinar."

COS

"Quan pintes sempre estàs a un pas de fer el ridícul, a un pas d'estar 'perdent el temps',

com aquell qui passegés "en cercles" i els demés, els altres de bracet, se'l creuessin sense poder deixar d'assenyalar-lo. És com si sortissis al carrer amb els ulls embenats, però sense saber quina roba portes posada. I amb la foto podríem descriure una situació del tot contrària. Fotografiar és com construir-se una molt bona disfressa: "aquell és fotògraf"... pitjors que els zombis  els fotògrafs!

S'amaguen darrera del seu propi cos, però d'un cos que encara és viu! Alguns, massa neuròtics, tenen la necessitat de ser més sincers i intenten aparèixer mínimament, intenten al menys de salvar-se en un reflex, de salvar una mínima llum de dins de la pròpia pupil·la. Enormes fracassos, òptimes lliçons. Qui la va fer, aquella foto? Quan sorgeix la pregunta és perquè les coses han arribat a ser una mica diferents.

L'estil variat a les pintures neix de la més absoluta inseguretat tècnica, narrativa.. Per a mi és un altre petit plaer (semblant a aquell de l'assassinat) el fet de contradir-me, de demostrar-me que també era possible una altra solució... que la solució tant hi fa, finalment. Es com qui s'asseu a la taula després d'un llarg viatge sense saber exactament quin és el menú. Evidentment es podria anar molt més enllà, tant lluny com havien arribat potser alguns d'altres en els segles passats. Avui les distàncies són massa curtes, i és més difícil arribar lluny. Però mentre anem amb els ulls tapats mai podrem saber a quina alçada som del trajecte, i potser que sigui millor així. De tota manera el cos és l'únic temple, i el camí és només un medi tridimensional, un entorn oxigenat."