OPINIÓ -text: eduard finestres // foto: jordi plana
Ser ‘indie’ significa, apel·lant a l’arrel semàntica de la paraula, anar per lliure, sense haver de dependre de l’empara econòmica d’una gran corporació empresarial, que en el cas de la música serien les multinacionals discogràfiques. A la pràctica, la música ‘indie’ ha resultat un calaix de sastre on entrava tot allò que discorria per canals alternatius als habituals: l’escena ‘indie’ es feia forta en els soterranis de la cultura, a través de canals alternatius, minoritaris i molt vitals d’edició i distribució, així com en un circuit propi de concerts.
Catalunya, al començament dels noranta, forma part de l’onada que, d’una manera silenciosa i constant, comença a cobrir tot el territori espanyol i ajuda a consolidar una escena alternativa de pop i rock –recanvi de l’oficial, encara identificada amb els sons de la post-Movida madrilenya– que va tindre també epicentres a Gijón, Saragossa, València, Madrid i Donosti.
L’‘indie’ no va néixer del no-res. Catalunya havia tingut una forta escena experimental i d’edició en casset, de la qual havien resistit bandes com Superelvis, i alhora havia estat un dels epicentres de l’escena ‘mod’, en la qual havien estat agents principals Brighton 64 –posteriorment Matamala, en l’origen de la fundació del segell Bip Bip Records– i la banda de culte Los Negativos (equivalent ‘underground’ als infinitament més populars Los Sencillos de Miqui Puig).
Però l’‘indie’, als noranta, s’identifica sobretot amb els aires de canvi del ‘noise-rock’, una escena de cançons melòdiques i brutes que prenien inspiració en fenòmens anglosaxons com el ‘grunge’ de Nirvana, el rock experimental de Sonic Youth o el ‘noise-pop’ de Pavement.
Bach Is Dead, el primer grup de David Rodríguez, posteriorment el fundador del projecte Beef –en què fusionava ‘art-rock’, sons de l’avantguarda alemanya dels anys setanta i maniobres sòniques del ‘noise’–, va ser un dels participants, el 1992, de la gira ‘Noise Pop’, al costat d’Usura (Madrid), Penélope Trip (Gijón) i El Regalo de Silvia (Saragossa), moment fundacional d’una escena ‘indie’ estatal que va poder créixer gràcies al suport de mitjans de comunicació com la revista ‘Rockdelux’ i l’emissora pública Radio 3 de RNE.
En la història coral que és l’‘indie-pop’, Catalunya aporta personatges que juguen papers importants en moments concrets com Los Fresones Rebeldes, essencials en l’apartat del ‘pop naïf’ o, ja en el canvi de dècada del 2000, la psicodèlia ‘revival’ de Sidonie, el pop electrònic cínic d’Astrud i el col·lectiu Austrohúngaro, i el pop surrealista dels Antònia Font, convertit en referent per a la posterior generació de l’escena alternativa en català, al costat de la cançó d’autor tortuosa de bandes com Mishima o Refree. El postrock, de la mà de segells com Foehn, el posen en circulació les atmosferes malenconioses i desoladores de Balago.
Quant al ‘hardcore’, el segell BCore és una peça central de tota l’escena espanyola, un planter inesgotable de bandes que teixeixen una espessa xarxa entre Girona i Barcelona i que no s’ha aturat en pràcticament vint anys, començant per Innocents, continuant per Corn Flakes i Aína i, ja en la dècada dels 2000, amb l’eclosió de bandes com Standstill i The Unfinished Sympathy. L’escena ‘indie’ catalana segueix en plena forma en els soterranis de la cultura oficial, en permanent mutació, donant alternatives a noms que es mouen en les vies de l’‘afro-indie’ (El Guincho), el soroll sense control (Bèstia Ferida), l’experimentació rock (Les Aus) i el pop de noies (Los Seis Días), i a més obrint una bretxa per la qual s’han filtrat propostes de folk i pop electrònic que en lloc de l’anglès o el castellà usen el català en les lletres. És el cas de Glissando, Mazoni, Sanjosex, El Petit de Ca L’Eril o Anímic, amb Manel com a grup bandera.
És en aquest moment de canvi i obertura a noves propostes internacionals quan la música local s’obre també a la música electrònica de ball i al ‘hip-hop’, que als noranta vivien l’edat daurada a Europa i als Estats Units. Pel que fa al rap, el primer gran grup català són 7 Notas 7 Colores, format pel ‘rapper’ Mucho Muchacho i el productor Dive Dibosso, que recullen l’herència d’Eat Meat –‘acid jazz’ elegant comandat pel poeta Make– i BZN, amb rimes irreverents i moments grollers. ‘Hecho, es simple’ (1997) és un debut espectacular que posa el ‘hip-hop’ català al mapa, el testimoni del qual pren des de Terrassa el duet Sólo Los Solo. El productor de Sólo Los Solo –projecte desmantellat a dia d’avui– és actualment l’home que tira del carro del ‘hip-hop’ local: DJ Griffi és darrere de l’obra de Tremendo, Quiroga i Chacho Brothaz i serveix ritmes als principals MC espanyols, una figura respectada que se situa lluny d’un ‘hip-hop’ més adolescent i conflictiu com el que practica l’injuriat i supervendes Porta.
La música electrònica creix a Catalunya gràcies a tres forces simultànies. Primera, la creació d’una escena de clubs alternativa a la massificada de la ‘màkina’, centrada en música menys dura, que es nodreix de corrents d’avantguarda com el primer ‘techno’ americà, el ‘trance’ alemany o la IDM anglesa. Un club a Barcelona, Nitsa, i el seu DJ resident, Sideral, són els que ajuden a canviar la forma d’entendre l’electrònica de tota una generació i donen pas a un relleu que capgirarà la situació i acabarà per portar l’excircuit popular a la marginalitat.
Segona, la fundació del festival Sónar el 1994, avui convertit en la primera cita mundial per a la difusió de les arts d’avantguarda amb un component hedonista i gran ambaixador de la música electrònica des d’aquí cap a la resta del món, un agent catalitzador que ha actuat com a motor en la fundació de segells i carreres i que ha actuat d’ambaixador mundial de l’escena electrònica catalana –un paper que, en el pop-rock, té una rèplica exacta en el festival Primavera Sound.
La tercera força és la creació d’una xarxa de segells i artistes locals, una tasca que ha resultat difícil per les característiques del sector, en el qual el DJ és l’estrella (i no el músic). Els primers segells catalans –Cosmos i Minifunk– van tenir problemes i van acabar tancant, malgrat haver descobert talents truncats com els d’An Der Beat o Álex Martín, que sempre va gaudir de més fama a França o Alemanya.
-Text extret d´una pàgina de contactes gays-
Shanghai puede presumir de tener una de las noches más intensas del panorama chino. Una de las tendencias en boga es la de un tipo de música experimental en vivo, también conocida como escena noise. Entre los grupos más destacados se encuentra Torturing Nurse, que con su sonido cacofónico, atonal y amorfo, intenta hacer reaccionar a los espectadores mientras acompañan su show de performances en las que se busca el impacto y la sorpresa. Chaos Junky, miembro del grupo y organizador de sus conciertos, declara "Noise es la anti - música, nosotros no utilizamos instrumentos convencionales, sino un micrófono de contacto, pedales de distorsión. El Noise es anti rítmico y anti melódico. Creo que lo que hacemos es más cercano al arte o al anti arte que a la música".
Más allá del tipo de música, la existencia de esta clase de grupos es síntoma de que existe una inquietud por explorar nuevos rumbos y formas de expresión, cosa muy saludable en una China que a su vez quiere encontrar renovadas soluciones para viejos problemas.
-text extret d´una caixa d´aspirines-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada